[La filla de la nostra resident Lídia, ens ha portat aquest escrit
que també volem compartir amb tots vosaltres.]
El dia que estigui vell i ja no sigui el mateix,
tingues paciència i entén-em .
Quan em caigui menjar damunt la meva camisa
i oblidi com cordar-me les sabates,
recorda les hores que vaig passar ensenyan-te a fer les mateixes coses.
Si quan parles amb mi, repeteixo i repeteixo la mateixa
història que tu coneixes des de sempre,
no m’interrompis i escolta'm.
Quan eres petit perquè et dormissis vaig haver d’explicar-te
milers de vegades el mateix conte, fins que tancaves els teus ullets.
Quan faci les meves necessitats davant els altres,
no m’avergonyeixis, no tinc culpa, no ho puc controlar.
Pensa les vegades que et vaig ajudar pacientment quan eres un nen.
No recriminis que no vulgui banyar-me, ni em renyis per això,
recorda com et perseguia i els mil i un pretextos que inventava
per fer-te més agradable el teu bany.
Accepta’m i perdona'm, ja que el nen ara sóc jo.
Quan em vegis inútil i ignorant davant totes les coses que tu saps i
que jo ja no podré entendre, et demano que em donis tot el temps que
sigui necessari per no fer-me mal amb un somriure burleta o la teva indiferència.
Sempre vaig participar en la teva educació, que avui tens,
per afrontar-te a la vida tan bé com ho fas.
I si em fallen les cames per que estan cansades,
dóna’m una mà tendre per agafar-me com ho vaig fer jo
quan vas començar a caminar amb les teves febles cametes.
No et sentis trist ni impotent per veure’m com em veus.
Dóna’m el teu cor i comprèn-me, de la mateixa manera com jo t’he acompanyat
en el teu camí, acompanya’m tu a fer el meu.
Dóna’m amor i paciència que jo et tornaré gratitud i somriures
amb l’immens amor que tinc per tu. Pensa que, en el pas que avanço a donar,
estaré construint per a tu una altra ruta d’amor en un altre temps.
Escrit de MARIANO OSORIO (Sevilla 1777 - L’Havana 1819)